19a edició, 15-5-2004, Mònica Terribas amb Lluís Urpí, que la va presentar i va fer la crònica, i Joan Marsans, responsable de Tribuna Oberta.Mònica Terribas
http://www.tvcatalunya.com/ptvcatalunya/tvcPrograma.jsp?idint=126213162
Televisió: quina realitat?
“Un dels reptes que té Europa és crear una agència de notícies potent que difongui la realitat amb els valors europeus”.
Sota el títol, “Televisió: quina realitat?”, la periodista i professora, Mònica Terribas, va ser la protagonista del dinovè sopar xerrada col·loqui, que en aquesta ocasió va estar dedicat al món de la televisió i, més concretament, a la realitat que ens arriba a través d’aquest mitjà de comunicació. D’entrada, Terribas va dir que tothom ha de tenir molt clar que tant darrera els mitjans públics com el privats hi ha interessos, i en el primer cas preferentment polítics derivats de l’estructura que fa recaure en el poder executiu la decisió sobre la direcció de les cadenes i en el segon de tipus empresarial, que sotmet la comunicació a criteris de mercat. Va posar com a exemple el cas de l’11-M i el tractament diferenciat que hi va haver de les repercussions dels atemptats a la SER i a Televisió Espanyola. De la realitat que es difon a través de la televisió va explicar que aquesta “està molt fragmentada i poc seguida” i que hi ha molts condicionants: des dels interessos de les agències de notícies, majoritàriament de capital nord-americà i britànic, que controlen la majoria de la informació a nivell internacional, als de tipus tècnic.
Sovint falten mitjans per poder fer el seguiment de les notícies i la seva evolució. A més, la ponent va dir que “és difícil anar a contracorrent, i avui es produeix molt l’efecte repetició en l’obertura dels informatius de les diferents cadenes de televisió”. Ara bé, en principi, cada editor prioritza les informacions segons el seu criteri. També és cert que “a vegades hi ha pressions i el cas més clar va ser les trucades que va fer arran de l’11-M José María Aznar als directors de diaris i televisions espanyoles parlant de l’autoria de l’atemptat”. Sobre el tòpic de que la TV és superficial, ella va dir que no hi està d’acord i que el mite dels diaris es podria trencar si realment les audiències o controls de difusió expliquessin que llegeix la majoria de la gent i quines seccions són passades per alt per molt dels lectors. De tota manera, va puntualitzar: “millor que mai es faci un tipus d’estudi així perquè aniria en detriment del producte”. Més endavant, en la seva exposició, la periodista va apuntar que “tant la televisió com la ràdio públiques tenen com a objectius que la comunicació global arribi amb criteri universal a tots els ciutadans, mentre que la televisió privada es mou només per criteris empresarials”. Va citar com a exemple Tele 5: “ells s’adrecen majoritàriament a un públic urbà d’entre 25 i 55 anys”.
De la seva trajectòria va exposar que haver treballat amb Joaquim Maria Puyal en diversos programes va ser molt important per a ella, perquè es va acostumar a analitzar el temes des d’un punt de vista global, i sovint, així és més difícil de fer-ho als informatius per la dinàmica desbordant del dia a dia, on la feina dels equips intenta reflectir el que passa, però com ja comentava anteriorment amb molt condicionants; els mateixos equips, les errades professionals ... També va dir que avui la gent té mitjans con Internet per completar aquesta “realitat limitada” que els arriba. El col·loqui va resultar molt interessant i participatiu, i durant el mateix Terribas va afirmar que en les notícies de política catalana i espanyola, els mitjans poden disposar de fonts pròpies, però en canvi a nivell internacional, la referència són les agències perquè no es pot disposar de corresponsals a tot arreu i aquí, és on va deixar clar que “Europa necessita una agència potent que difongui la realitat social amb els valors europeus, per poder fer front a les agències nord-americanes i britàniques que imposen ara els seus criteris o interessos”. Del “control” governamental dels mitjans públics, ella va dir que és evident que hi ha hagut etapes on s’ha produït pressions, però que no s’ha d’elevar això a categoria i que no és la norma del dia a dia, “si no, seria com acceptar que tots els qui treballem en els mitjans públics som uns venuts i actuem amb criteris de poder polític. I no és així: jo vaig a morir pel ciutadà i més igual que l’entrevistat sigui d’Esquerra Republicana o del PP”. Va reconèixer que és cert que a vegades s’intenta utilitzar els periodistes des dels partits polítics, es pengen etiquetes del tot injustes, i el màxim perjudicat és el professional. “A diferència dels privats, la nostra feina està supervisada pel Consell d’Administració i per la Comissió de Control de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), sense oblidar el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC)”.
La periodista també va dir que a vegades en les entrevistes un s’hi implica en els temes i a vegades t’acaba “sortint l’ànima”. “Els polítics, mentrestant, intenten fer-te pena”. Novament i fent referència a la informació internacional la periodista va puntualitzar que “cada 3 segons ens arriben declaracions del Bush i en canvi del Prodi no n’arriben pràcticament mai”. Sobre la possibilitat de treure la publicitat del TV3 i Catalunya Ràdio com s’ha apuntat des del govern català, Terribas va dir que la proposta és molt incipient i que no està clar quina serà la decisió final. A més, la publicitat no podria anar a parar tota a les emissores i cadenes privades perquè llavors incomplirien el temps autoritzat per la llei. Ara bé, va recordar que és important pel país que els dos mitjans de la Corporació puguin continuar tenint “una estructura potent d’Estat”. També en el mateix context, no veu clar que aquí s’apliqués un cànon per persona de cara al manteniment de les cadenes públiques, com passa a Gran Bretanya, França i Alemanya, per exemple, perquè en el cas de Catalunya, per exemple, molt ciutadans mai veuen TV3, i aquests no estarien disposats a pagar-lo. La periodista va exposar també en aquest col·loqui que el que cal és “fer bona ràdio i bona TV perquè la gent ens escolti i ens miri. De tota manera “en alguns terrenys és molt complicat competir amb les privades perquè els costos d’adquisició de pel·lícules o de drets de retransmissió d’esdeveniments esportius són molt elevats”. La BBC britànica ha renunciat al futbol per un tema de finançament. I, finalment, sobre el seu programa “La nit al dia” va dir que no és partidària de passar-lo a TV3, ja que és l’informatiu de referència al 33, que miren com a mínim cent-mil persones diàriament.
La presentació de la ponent va anar a càrrec del periodista de Catalunya Ràdio, Lluís Urpí, que va dir d’entrada que tenia tres coses en comú amb la Mònica Terribas: vinculació amb Sant Guim, haver treballat en la Cadena 13 i tenir com a punt de referència Joaquim Maria Puyal. Urpí va fer un repàs de la trajectòria de l’actual conductora i cap d’edició de l’informatiu del Canal 33 “La nit al dia”, que ha estat vinculada majoritàriament a Televisió de Catalunya. Terribas ha rebut nombrosos premis entre ells el Premi Nacional de Cultura de Periodisme de la Generalitat de Catalunya l’any 2003.
Per tancar l’acte el responsable de Tribuna Oberta Joan Marsans li va lliurar un petit record d’aquest Fòrum.
Lluís Urpí
Sota el títol, “Televisió: quina realitat?”, la periodista i professora, Mònica Terribas, va ser la protagonista del dinovè sopar xerrada col·loqui, que en aquesta ocasió va estar dedicat al món de la televisió i, més concretament, a la realitat que ens arriba a través d’aquest mitjà de comunicació. D’entrada, Terribas va dir que tothom ha de tenir molt clar que tant darrera els mitjans públics com el privats hi ha interessos, i en el primer cas preferentment polítics derivats de l’estructura que fa recaure en el poder executiu la decisió sobre la direcció de les cadenes i en el segon de tipus empresarial, que sotmet la comunicació a criteris de mercat. Va posar com a exemple el cas de l’11-M i el tractament diferenciat que hi va haver de les repercussions dels atemptats a la SER i a Televisió Espanyola. De la realitat que es difon a través de la televisió va explicar que aquesta “està molt fragmentada i poc seguida” i que hi ha molts condicionants: des dels interessos de les agències de notícies, majoritàriament de capital nord-americà i britànic, que controlen la majoria de la informació a nivell internacional, als de tipus tècnic.
Sovint falten mitjans per poder fer el seguiment de les notícies i la seva evolució. A més, la ponent va dir que “és difícil anar a contracorrent, i avui es produeix molt l’efecte repetició en l’obertura dels informatius de les diferents cadenes de televisió”. Ara bé, en principi, cada editor prioritza les informacions segons el seu criteri. També és cert que “a vegades hi ha pressions i el cas més clar va ser les trucades que va fer arran de l’11-M José María Aznar als directors de diaris i televisions espanyoles parlant de l’autoria de l’atemptat”. Sobre el tòpic de que la TV és superficial, ella va dir que no hi està d’acord i que el mite dels diaris es podria trencar si realment les audiències o controls de difusió expliquessin que llegeix la majoria de la gent i quines seccions són passades per alt per molt dels lectors. De tota manera, va puntualitzar: “millor que mai es faci un tipus d’estudi així perquè aniria en detriment del producte”. Més endavant, en la seva exposició, la periodista va apuntar que “tant la televisió com la ràdio públiques tenen com a objectius que la comunicació global arribi amb criteri universal a tots els ciutadans, mentre que la televisió privada es mou només per criteris empresarials”. Va citar com a exemple Tele 5: “ells s’adrecen majoritàriament a un públic urbà d’entre 25 i 55 anys”.
De la seva trajectòria va exposar que haver treballat amb Joaquim Maria Puyal en diversos programes va ser molt important per a ella, perquè es va acostumar a analitzar el temes des d’un punt de vista global, i sovint, així és més difícil de fer-ho als informatius per la dinàmica desbordant del dia a dia, on la feina dels equips intenta reflectir el que passa, però com ja comentava anteriorment amb molt condicionants; els mateixos equips, les errades professionals ... També va dir que avui la gent té mitjans con Internet per completar aquesta “realitat limitada” que els arriba. El col·loqui va resultar molt interessant i participatiu, i durant el mateix Terribas va afirmar que en les notícies de política catalana i espanyola, els mitjans poden disposar de fonts pròpies, però en canvi a nivell internacional, la referència són les agències perquè no es pot disposar de corresponsals a tot arreu i aquí, és on va deixar clar que “Europa necessita una agència potent que difongui la realitat social amb els valors europeus, per poder fer front a les agències nord-americanes i britàniques que imposen ara els seus criteris o interessos”. Del “control” governamental dels mitjans públics, ella va dir que és evident que hi ha hagut etapes on s’ha produït pressions, però que no s’ha d’elevar això a categoria i que no és la norma del dia a dia, “si no, seria com acceptar que tots els qui treballem en els mitjans públics som uns venuts i actuem amb criteris de poder polític. I no és així: jo vaig a morir pel ciutadà i més igual que l’entrevistat sigui d’Esquerra Republicana o del PP”. Va reconèixer que és cert que a vegades s’intenta utilitzar els periodistes des dels partits polítics, es pengen etiquetes del tot injustes, i el màxim perjudicat és el professional. “A diferència dels privats, la nostra feina està supervisada pel Consell d’Administració i per la Comissió de Control de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), sense oblidar el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC)”.
La periodista també va dir que a vegades en les entrevistes un s’hi implica en els temes i a vegades t’acaba “sortint l’ànima”. “Els polítics, mentrestant, intenten fer-te pena”. Novament i fent referència a la informació internacional la periodista va puntualitzar que “cada 3 segons ens arriben declaracions del Bush i en canvi del Prodi no n’arriben pràcticament mai”. Sobre la possibilitat de treure la publicitat del TV3 i Catalunya Ràdio com s’ha apuntat des del govern català, Terribas va dir que la proposta és molt incipient i que no està clar quina serà la decisió final. A més, la publicitat no podria anar a parar tota a les emissores i cadenes privades perquè llavors incomplirien el temps autoritzat per la llei. Ara bé, va recordar que és important pel país que els dos mitjans de la Corporació puguin continuar tenint “una estructura potent d’Estat”. També en el mateix context, no veu clar que aquí s’apliqués un cànon per persona de cara al manteniment de les cadenes públiques, com passa a Gran Bretanya, França i Alemanya, per exemple, perquè en el cas de Catalunya, per exemple, molt ciutadans mai veuen TV3, i aquests no estarien disposats a pagar-lo. La periodista va exposar també en aquest col·loqui que el que cal és “fer bona ràdio i bona TV perquè la gent ens escolti i ens miri. De tota manera “en alguns terrenys és molt complicat competir amb les privades perquè els costos d’adquisició de pel·lícules o de drets de retransmissió d’esdeveniments esportius són molt elevats”. La BBC britànica ha renunciat al futbol per un tema de finançament. I, finalment, sobre el seu programa “La nit al dia” va dir que no és partidària de passar-lo a TV3, ja que és l’informatiu de referència al 33, que miren com a mínim cent-mil persones diàriament.
La presentació de la ponent va anar a càrrec del periodista de Catalunya Ràdio, Lluís Urpí, que va dir d’entrada que tenia tres coses en comú amb la Mònica Terribas: vinculació amb Sant Guim, haver treballat en la Cadena 13 i tenir com a punt de referència Joaquim Maria Puyal. Urpí va fer un repàs de la trajectòria de l’actual conductora i cap d’edició de l’informatiu del Canal 33 “La nit al dia”, que ha estat vinculada majoritàriament a Televisió de Catalunya. Terribas ha rebut nombrosos premis entre ells el Premi Nacional de Cultura de Periodisme de la Generalitat de Catalunya l’any 2003.
Per tancar l’acte el responsable de Tribuna Oberta Joan Marsans li va lliurar un petit record d’aquest Fòrum.
Lluís Urpí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada